COM COTITZEN ELS AUTÒNOMS SOCIETARIS EN 2017?

La base mínima de cotització per als autònoms societaris o amb més de 10 treballadors a càrrec seu en l’exercici anterior es fixa en 1.152,90 euros mensuals, en línia amb l’increment d’un 8% del salari mínim interprofessional (SMI).

Li recordem que pel 2017 tenen una base mínima de 1.152,90 €/mes (base mínima grup de cotització 1 del règim general de la Seguretat Social) els treballadors autònoms que desenvolupin funcions de direcció i gerència del càrrec de conseller o d’administrador, o prestin serveis en una societat de capital i en posseeixin el control efectiu i els socis treballadors de societats laborals amb almenys 50% del capital social, a excepció en tots dos casos d’aquells que hi causin alta inicial, durant els 12 primers mesos de la seva activitat a comptar des de la data d’efectes d’aquesta alta.

En la pràctica suposa una diferència de més del 20% respecte a la quota normal d’autònoms, passant dels 267,03 euros de la quota normal a 344,69 euros al mes, la qual cosa al cap de l’any suposa 931,92 euros més. Els autònoms societaris han sofert un dels increments més elevats de la seva base mínima (un 8%).

Qui es consideren autònoms societaris?

Els qui exerceixin les funcions de direcció i gerència que comporta l’acompliment del càrrec de conseller o administrador, o prestin altres serveis per a una societat de capital, a títol lucratiu i de forma habitual, personal i directa, sempre que en posseeixin el control efectiu, directe o indirecte. S’entendrà, en tot cas, que es produeix aquesta circumstància, quan les accions o participacions del treballador suposin, almenys, la meitat (50%) del capital social.

Es presumirà, excepte prova en contrari, que el treballador posseeix el control efectiu de la societat quan concorri alguna de les següents circumstàncies:

1r. Que, almenys, la meitat del capital (50%) de la societat per la qual presti els seus serveis estigui distribuït entre socis amb els quals convisqui i als qui es trobi unit per vincle conjugal o de parentiu per consanguinitat, afinitat o adopció, fins al segon grau.

2n. Que la seva participació en el capital social sigui igual o superior a la tercera part del total (33%).

3r. Que la seva participació en el capital social sigui igual o superior a la quarta part d’aquest, si té atribuïdes funcions de direcció i gerència de la societat.

En els supòsits en què no concorrin les circumstàncies anteriors, l’Administració podrà demostrar, per qualsevol mitjà de prova, que el treballador disposa del control efectiu de la societat.

És possible acollir-se a la tarifa plana de 50 euros per a nous autònoms?

Una de les qüestions que més enrenou ha generat últimament ha estat la impossibilitat que els autònoms societaris poguessin accedir a la “tarifa plana” de 50 euros, en cas que es donés d’alta com a autònom per primera vegada.

La llei indica que les reduccions també s’apliquen als socis de societats laborals i als socis treballadors de cooperatives. I, com que no esmenta expressament als autònoms societaris, la Tresoreria General de la Seguretat Social fa una interpretació restrictiva, excloent-los dels incentius (aquells autònoms que emprenguessin una activitat revestint personalitat jurídica pròpia a través d’una entitat mercantil, no podien beneficiar-se de la tarifa plana per a autònoms). Així, a través de les circulars internes, va establir limitacions que deixaven fora de la tarifa plana als autònoms societaris (administradors de societats mercantils), als autònoms que al llarg de la seva vida professional havien rebut alguna bonificació (encara que fos fa més de 5 anys), als autònoms col·laboradors de familiars i als qui es trobaven en règim de pluriactivitat.

No obstant això, diverses sentències judicials poden estar assentant la jurisprudència necessària perquè els autònoms societaris puguin beneficiar-se de la tarifa plana de 50 euros, sobre la base que:

• La llei que va implantar la tarifa plana estableix els incentius de forma genèrica per a “joves treballadors per compte propi”. I, encara que no esmenta als socis i administradors amb control efectiu de societats mercantils, tampoc els exclou.

• A més, la finalitat de la norma és reduir la desocupació juvenil a través de l’autoocupació i de l’emprenedoria. Per tant, la seva interpretació ha de permetre l’aplicació de l’incentiu als autònoms societaris.

JA POT RECLAMAR L’IMPOST SOBRE L’INCREMENT DE VALOR DELS TERRENYS DE NATURALESA URBANA (PLUSVÀLUA MUNICIPAL) SI HA TRANSMÈS UN IMMOBLE AMB PÈRDUES

Una sentència recent del Tribunal Constitucional especifica que en els casos en els quals el terreny o immoble hagi perdut valor -és a dir, «aquells supòsits en els quals la capacitat econòmica gravada pel tribut sigui, no ja potencial, sinó inexistent, virtual o fictícia»- no existeix plusvàlua i, per tant, no es pot cobrar l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (plusvàlua municipal). Aquesta sentència ha obert el camí a les reclamacions dels afectats.

Com ja haurà tingut coneixement per part dels diferents mitjans de comunicació, la configuració actual de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (d’ara endavant, “IIVTNU”), més conegut com l’impost de “plusvàlua municipal”, té els dies comptats. Aquest tribut local grava teòricament la revaloració dels immobles al moment de la venda, no obstant això, la seva fórmula de càlcul provoca que s’exigeixi el seu pagament fins i tot quan es registren pèrdues.

Doncs bé, el Tribunal Constitucional (TC) amb data de 16 de febrer de 2017 s’ha pronunciat sobre la inconstitucional dels articles 4.1, 4.2 a) i 7.4 de la norma foral de Guipúscoa, 16/1989, que disposa que la base imposable de l’IIVTNU es determinarà aplicant al valor del terreny (valor cadastral) un percentatge que, al seu torn, és el resultat de multiplicar el coeficient establert per l’ajuntament pel nombre d’anys de generació de l’increment. Si bé es refereix al règim foral de Guipúscoa, la normativa segueix les mateixes regles que la comuna i les altres comunitats autònomes.

Així, es pot donar la circumstància -com ha succeït en els anys de crisi econòmica i immobiliària- que el propietari d’un terreny el vengui a un preu inferior al de compra i, així i tot, hagi d’abonar l’IIVTNU.

El Tribunal deixa clar que l’IIVTNU no és, amb caràcter general, contrari a la Constitució, en la seva configuració actual. Ho és únicament en aquells supòsits en els quals sotmet a tributació situacions inexpressives de capacitat econòmica, això és, aquelles que no presenten augment de valor del terreny al moment de la transmissió (operacions en les quals el terreny transmès ha generat una pèrdua de valor en el patrimoni del transmitent).

Poden reclamar només els contribuents d’aquest territori (Guipúscoa) o els afectats de qualsevol part del territori espanyol?

Encara que Hisenda especifica que aquesta sentència es limita a la normativa de Guipúscoa, i si bé la sentència fa referència a una norma foral, l’efecte de la seva decisió serà generalitzat perquè la mateixa norma que ara ha tombat el TC apareix en la Llei d’hisendes locals, com a normativa estatal.  

Atenció. La sentència del Tribunal Constitucional solament afecta els residents al territori foral guipuscoà, però no a la resta dels contribuents espanyols, encara que els articles anul·lats són exactament iguals que els inclosos en la Llei d’hisendes locals.

El TC insta al legislador, a partir de la publicació de la sentència, per dur a terme les modificacions o adaptacions del règim legal de l’impost que permetin no sotmetre a tributació aquestes situacions d’inexistència d’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana.

El Govern haurà d’abordar una reforma en profunditat d’aquest impost municipal perquè no actuï en operacions en les quals s’hagin produït minusvàlues. Haurà de decidir si modifica la normativa estatal a la vista d’aquesta doctrina constitucional o espera al fet que el Tribunal torni a dictaminar, aquesta vegada sobre la legislació de règim comú.

Com reclamem?

La sentència del Tribunal Constitucional no aclareix com s’ha d’acreditar la inexistència d’aquest increment de valor ni defineix l’horitzó temporal per a la reclamació, és a dir, si solament poden iniciar el tràmit els contribuents que hagin abonat l’impost en els últims quatre anys o si aquest període s’estén.

El que sí que és una realitat, és que ara els Ajuntaments es poden enfrontar a una allau de sol·licituds de devolució d’ingressos indeguts d’aquells que vulguin reclamar als Ajuntaments la devolució dels diners pagats per l’impost de plusvàlua en els casos en els quals, en aquests anys de crisi, van vendre per sota del preu de compra i els que van perdre un immoble per no poder pagar la seva hipoteca, ja que aquesta sentència del Tribunal Constitucional suposarà un important suport als qui encara no ho hagin fet.

Una vegada que s’ha efectuat el pagament de l’impost, el primer pas és presentar un escrit de sol·licitud de rectificació i devolució d’ingressos indeguts, davant l’Ajuntament recaptador, fent constar l’import satisfet.

La corporació haurà de concedir un termini per recórrer en reposició i, després, per reclamar al Tribunal Econòmic Administratiu municipal, esgotant la via Administrativa. Si no s’ha decretat la devolució dels diners, a partir d’aquest moment, s’obre la via judicial, en la qual els jutges hauran de valorar la inconstitucionalitat decretada pel TC. El termini és de dos mesos per interposar un recurs contenciós administratiu davant un Tribunal Superior de Justícia.

Poden reclamar també els qui es van veure obligats a pagar una plusvàlua després de perdre la seva casa per no haver pogut fer front al pagament d’una hipoteca?

Un decret llei del 2014 va establir una exempció del pagament de l’impost per a aquells que van perdre el seu habitatge perquè no havien pogut fer front al pagament d’una hipoteca (bé en una execució hipotecària o en una dació en pagament). Ara bé, aquesta exempció només afecta als casos en els quals l’immoble fos l’habitatge habitual i no es disposés de més béns. I no a les segones residències o als locals i oficines. En aquests casos els amos sí que havien de pagar l’impost, i si no ho feien, incorrien en un deute amb l’ajuntament. En el segon supòsit, els afectats podrien presentar una reclamació.