QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE EL DOMICILI FISCAL I EL SOCIAL?

La Llei general tributària estableix que el domicili fiscal és el lloc de localització de l’obligat tributari en les seves relacions amb l’administració tributària. Per a les persones físiques, és el lloc on tinguin la seva residència habitual. No obstant això, per a les persones físiques que desenvolupin principalment activitats econòmiques (empresaris i professionals), l’administració tributària podrà considerar com a domicili fiscal el lloc on estigui efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció de les activitats desenvolupades.

 

Moltes vegades sorgeix l’interrogant per als autònoms i les societats sobre la diferència entre domicili social i el fiscal.

 

La diferència entre el domicili social i el fiscal afecta les societats de capital i moltes vegades no es percep amb suficient claredat. Quan es constitueix una societat mercantil es fixa un domicili social que figura en l’escriptura atorgada davant notari. Una vegada inscrita en el Registre Mercantil el domicili social serà públic, de manera que qualsevol interessat pot localitzar l’empresa. El domicili fiscal determina l’adscripció a una oficina tributària determinada. És el lloc per a la pràctica de notificacions d’aquesta naturalesa. Aquest domicili serà vinculant per a l’obligat tributari a l’efecte de procediments administratius i del control fiscal.

 

Encara que els dos domicilis solen coincidir, això no té perquè ser així necessàriament.

 

La Llei de societats de capital estableix que el domicili social és el lloc on es desenvolupa l’activitat i apareix públicament en el Registre Mercantil.

 

La Llei general tributària, per la seva banda, indica que el domicili fiscal és el lloc de referència per a les relacions amb Hisenda i no és de coneixement públic.

 

L’Agència Tributària – així com la Seguretat Social – ha de tenir coneixement de tots dos a fi de proveir el número d’identificació fiscal a l’empresa.

 

Un canvi de domicili social no significa necessàriament un canvi de domicili fiscal.

 

Però vegem què diu la normativa sobre el domicili social i fiscal, i els seus canvis d’adreça.

 

Domicili social

 

Només les societats tenen domicili social. Quan es constitueix una societat mercantil es fixa un domicili social que figura en l’escriptura atorgada davant notari. Una vegada inscrita en el Registre Mercantil el domicili social serà públic, de manera que qualsevol interessat pot localitzar l’empresa.

 

La Llei de societats de capital estableix que les societats de capital fixaran el seu domicili dins del territori espanyol en el lloc en què es trobi el centre de la seva efectiva administració i direcció, o en el qual radiqui el seu principal establiment o explotació.

 

Les societats de capital que el seu principal establiment o explotació radiqui dins del territori espanyol hauran de tenir el seu domicili a Espanya.

 

Això significa que ha d’existir una relació entre el lloc designat com a domicili social i el desenvolupament de l’activitat empresarial. Se suposa que en un centre d’administració hi haurà documentació de l’empresa i fins i tot seria lògic designar-lo com el lloc on se celebren les juntes.

 

Si el domicili social publicat pel Registre Mercantil no atengués a aquesta realitat, podria considerar-se com a tal el domicili fiscal.

 

La ubicació del domicili social és important a molts efectes: determina el Registre Mercantil on correspon inscriure la societat; els jutjats competents per a assumptes legals; la delegació tributària i la normativa local o autonòmica aplicable.

 

Canvi de domicili social. Òrgan competent

 

Com ja hem comentat, la determinació del domicili de les persones jurídiques, com a lloc per a l’exercici dels seus drets i per al compliment de les seves obligacions, és un dels elements fonamentals al moment de la seva constitució.

 

Per això, la Llei de societats de capital estableix que el domicili social ha de constar en els estatuts de la societat. Doncs bé, qualsevol modificació dels estatuts serà competència de la junta general.

 

La Llei de societats de capital establia en un primer moment que, excepte disposició contrària dels estatuts, el canvi de domicili dins del mateix terme municipal pot ser acordat per l’òrgan d’administració.

 

No obstant això, el 2015 es va produir un canvi radical i es va ampliar la competència a l’òrgan d’administració, ja no només dins del municipi, sinó dins de tot el territori nacional, i es mantenia la limitació que no existís una disposició contrària en els estatuts.

 

Doncs bé, ara al BOE del dia 7 d’octubre s’ha publicat el Reial decret-llei 15/2017 de mesures urgents en matèria de mobilitat d’operadors econòmics dins del territori nacional, amb efectes des del 7 d’octubre del 2017, que modifica la Llei de societats de capital a l’efecte d’aclarir la competència de l’òrgan d’administració per decidir el canvi de domicili social dins del territori nacional.

 

Què deia la llei abans del Reial decret-llei 15/2017 aprovat pel Govern sobre la competència de modificació del domicili social?

 

Que per excepció i excepte disposició contrària dels estatuts, l’òrgan d’administració serà competent per canviar el domicili social dins del territori nacional.

 

Ara, i amb efectes des del 7 d’octubre del 2017, s’ha afegit un paràgraf, en virtut del qual s’estableix que: “Per excepció a l’establert a l’apartat anterior l’òrgan d’administració serà competent per canviar el domicili social dins del territori nacional, excepte disposició contrària dels estatuts. Es considerarà que hi ha disposició contrària dels estatuts només quan estableixin expressament que l’òrgan d’administració no ostenta aquesta competència”.

 

La modificació consisteix a aclarir que només hi haurà pacte estatutari en contra quan els estatuts diguin expressament que aquesta competència de canvi de domicili no l’ostenta l’òrgan d’administració.

 

Per tant a partir del 7 d’octubre del 2017, diguin el que diguin els estatuts de la societat, l’òrgan d’administració és competent per variar el domicili, sense acord de junta, en tot el territori nacional, que comprèn per descomptat, no només del territori peninsular, sinó dels dos arxipèlags espanyols, així com de les ciutats de Ceuta i Melilla.

 

I què passa amb els estatuts aprovats abans de l’entrada en vigor d’aquest Reial decret-llei?

 

Doncs la norma estableix que s’entendrà que hi ha disposició contrària dels estatuts només quan amb posterioritat a l’entrada en vigor d’aquest Reial decret-llei (va entrar en vigor el 7 d’octubre del 2017) s’hagués aprovat una modificació estatutària que expressament declari que l’òrgan d’administració no ostenta la competència per canviar el domicili social dins del territori nacional.

 

Domicili fiscal

 

El domicili fiscal, per la seva banda, és aquell que es determina per rebre les notificacions procedents de l’Administració. Aquest domicili, al contrari del que dèiem pel que fa al domicili social, no es recull mitjançant escriptura pública. Pel que, si vols canviar el domicili fiscal de l’empresa, has de saber que es realitza a través d’un tràmit molt més senzill, mitjançant l’emplenament del model 036 de comunicació censal.

 

La normativa tributària estableix l’obligació al contribuent de comunicar a l’administració tributària el domicili fiscal, així com les variacions que s’hi puguin produir.

 

Amb caràcter general, el domicili fiscal del contribuent informa de la residència fiscal i, per tant, del sistema fiscal aplicable; de l’oficina tributària d’adscripció del contribuent; del lloc per a la pràctica de notificacions i del lloc físic concret declarat i vinculant per a l’obligat tributari a l’efecte de procediments administratius i del control fiscal.

 

La Llei general tributària, defineix el domicili fiscal com el lloc de localització de l’obligat tributari en les seves relacions amb l’administració tributària i, a continuació, concreta les regles de determinació. El domicili fiscal als efectes tributaris serà:

 

• Per a les persones naturals o físiques, el de la seva residència habitual; i precisa que si la persona natural o física desenvolupa principalment activitats econòmiques, l’administració tributària podrà considerar com a domicili fiscal el lloc on estigui efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció de les activitats desenvolupades.

 

• El domicili fiscal de les persones jurídiques i entitats residents en territori espanyol serà el del seu domicili social, sempre que hi estigui efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció dels seus negocis. En un altre cas, s’atendrà al lloc en què es realitzi aquesta gestió o direcció. En els supòsits en què no es pugui establir el lloc del domicili fiscal, d’acord amb els criteris anteriors, prevaldrà aquell on radiqui el valor més elevat de l’immobilitzat.

 

Les persones jurídiques o entitats no residents en territori espanyol tindran el seu domicili fiscal a Espanya, a l’efecte del compliment de les seves obligacions tributàries:

 

• Quan operin a Espanya a través d’establiment permanent, en el lloc en què radiqui l’efectiva gestió administrativa i la direcció dels seus negocis a Espanya. En el supòsit en què no es pugui establir el lloc del domicili fiscal d’acord amb el criteri anterior, prevaldrà aquell en el qual radiqui el valor més elevat de l’immobilitzat.
• Quan obtinguin rendes derivades de béns immobles, al domicili fiscal del representant i, en defecte d’això, en el lloc de situació de l’immoble corresponent.
• En els restants casos, al domicili fiscal del representant o, en defecte d’això, en el del responsable solidari.

 

No obstant això, l’entitat no resident sense establiment permanent a la qual no se li exigeixi segons la normativa de cada tribut que declari el seu domicili fiscal o que actuï mitjançant representant a Espanya haurà de declarar el seu domicili a l’estranger.

 

A més del domicili fiscal, les normes tributàries exigeixen als subjectes que desenvolupin activitats econòmiques declarar les següents dades addicionals de localització:

 

• El lloc on tinguin efectivament centralitzada la gestió administrativa i la direcció dels seus negocis en territori espanyol, quan sigui diferent del domicili fiscal, per a les persones físiques empresaris i professionals residents.

 

• El domicili social, si existeix i és diferent del fiscal, per a persones jurídiques o entitats residents en territori espanyol.

 

S’haurà de consignar la referència cadastral assignada als diferents domicilis, el número de telèfon, i, si escau, l’adreça del correu electrònic i el nom de domini o adreça a Internet, mitjançant el qual desenvolupi, parcialment o total les seves activitats.

 

Igualment, els models de declaració censal es podran utilitzar per comunicar, si escau, un domicili preferent a l’efecte de notificacions a Espanya, així com el destinatari de la notificació, en cas que sigui diferent del titular.

 

Les persones jurídiques i entitats, així com les persones físiques que siguin empresaris o professionals, han de comunicar aquestes dades de localització i les seves variacions mitjançant la presentació del model 036 de declaració censal.

 

ÉS NECESSARI L’ACORD UNÀNIME DE LA JUNTA DE PROPIETARIS PER AL CANVI D’ÚS DE LOCAL A HABITATGE?

Tot propietari d’un pis o local en règim de propietat horitzontal té dret a usar-lo com consideri més adequat, tret que el canvi d’ús estigui expressament prohibit o que el canvi de destinació aparegui expressament limitat pel règim de propietat horitzontal, el seu títol constitutiu o la seva regulació estatutària.

 

Pot succeir que el propietari d’un local hi faci obres per transformar-lo en habitatge, sense obtenir el consentiment de la comunitat de propietaris.

 

En aquests casos, la comunitat de propietaris pot demandar al propietari del local transformat en habitatge, exigint al demandat «a donar a l’immoble l’ús i destinació que tenia originàriament de local de negoci, havent de cessar en el seu ús com a habitatge», i que es declari si escau «la nul·litat de la inscripció registral del canvi d’ús de l’immoble», perquè per modificar l’ús de l’immoble (no es tracta d’una reforma, sinó un canvi de local comercial a habitatge) era necessària l’autorització de la comunitat per unanimitat.

 

Doncs bé la jurisprudència (per exemple, sentències del Tribunal Suprem de 12 de setembre de 2013 i de 3 de desembre de 2014), com la Direcció General del Registre i Notariat (per exemple, Resolució de la DGRN de 18 d’abril de 2017), assenyala que en l’àmbit de la propietat horitzontal, resulta possible l’establiment de limitacions o prohibicions que en general atenguin a l’interès general de la comunitat. Ara bé, les limitacions o prohibicions referides a l’alteració de l’ús d’un immoble en l’àmbit de la propietat privada exigeixen, perquè siguin eficaces, que constin de manera expressa. A més, a fi de tenir eficàcia enfront de tercers han d’estar inscrites en el registre de la propietat.

 

La jurisprudència assenyala que existeix una plena llibertat per establir l’ús que se li pot donar a un immoble en l’àmbit de la propietat horitzontal, de tal forma que els propietaris no poden veure’s privats de la utilització del seu dret a la propietat de l’immoble com considerin més adequat, tret que aquest ús estigui legalment prohibit o que el canvi de destinació aparegui expressament limitat pel règim d’aquesta propietat horitzontal, el seu títol constitutiu o la seva regulació estatutària.

 

La conseqüència de l’argumentació anterior, és que quan en el títol constitutiu de la propietat horitzontal o en els seus estatuts no s’estableix de manera clara una prohibició de canvi d’ús o destinació dels diferents departaments, no serà necessari l’acord de la comunitat de propietaris per a la transformació d’un local comercial en un habitatge.

 

 

 

 

Quan és necessari el consentiment unànime, encara que no hi hagi prohibició expressa en els estatuts?

 

En el cas que la transformació pel propietari canviant la destinació del seu local comercial a habitatge s’alterés un element comú de l’edifici (com, per exemple, modificar la façana o obrir portes en zones comunes) o si es modifiquen les quotes de participació en la comunitat de tots o alguns dels elements privatius que la componen, supòsits en els quals, malgrat la inexistència de prohibició expressa, és necessària l’autorització unànime de la comunitat de propietaris.

 

En definitiva, de conformitat amb la doctrina jurisprudencial citada, el canvi d’ús de local a habitatge no necessita el consentiment de la comunitat de propietaris si es compleixen tots aquests requisits:

 

• Que no consti una limitació o prohibició expressa de l’alteració de l’ús en el títol constitutiu.
• Que no s’alterin elements comuns.
• Que no es modifiquin les quotes de participació

 

Finalment, assenyalar que des del punt de vista administratiu i urbanístic, hem de tenir en compte que les comunitats autònomes, a qui competeix la legislació sobre urbanisme i habitatge, i els ajuntaments, a través del planejament urbanístic, poden establir limitacions, condicions o prohibicions respecte d’aquests canvis de destinació, així com definir els diferents usos i aprofitaments urbanístics dels quals és susceptible cada àrea urbana. Per això, caldrà estar al que disposi la normativa urbanística aplicable, que implicarà en la major part dels casos la necessitat d’obtenir una llicència municipal de canvi d’ús per transformar un local en habitatge.

PROPERA BONIFICACIÓ PER LA CONTRACTACIÓ DE FAMILIARS DEL TREBALLADOR AUTÒNOM

L’autònom haurà de signar un contracte indefinit amb el cònjuge, ascendents, descendents i altres parents per consanguinitat o afinitat fins al segon grau (germans, avis, néts, etc.). La bonificació és del 100% de les quotes empresarials per contingències comunes durant dotze mesos.

 

La Llei de reformes urgents del treball autònom que es va aprovar al Congrés el passat 29 de juny, es troba actualment al Senat on s’estarà com a data límit fins al 31 d’octubre per a la seva tramitació, previ pas pel període d’esmenes a la Llei. Com a criteri general, la seva entrada en vigor serà l’endemà de la seva publicació en el BOE.

 

Entre les novetats que s’inclouen (si no hi ha canvis d’última hora), volem destacar la bonificació que se’n podran beneficiar els autònoms que contractin a familiars com a empleats per compte d’altri, donant-los d’alta en el règim general.

 

Bonificació del 100%

 

La contractació indefinida per part de l’autònom del seu cònjuge, ascendents, descendents i altres parents per consanguinitat o afinitat, fins al segon grau inclusivament (germans, avis, néts, etc.), donarà dret a una bonificació en la quota empresarial per contingències comunes del 100% durant un període de 12 mesos.

 

Requisits:

 

1. a) Per poder-s’hi acollir, el treballador autònom no haurà d’haver extingit contractes de treball, per causes objectives, acomiadaments disciplinaris improcedents, o acomiadament col·lectiu no ajustats a dret, en els 12 mesos anteriors a la signatura del contracte que dóna dret a la bonificació prevista.

 

1. b) L’ocupador haurà de mantenir el nivell d’ocupació en els 6 mesos posteriors a la signatura dels contractes al fet que donen dret la bonificació esmentada.

 

Atenció. A l’efecte d’examinar el nivell d’ocupació i el seu manteniment, no es tindran en compte les extincions de contractes de treball per causes objectives o per acomiadaments disciplinaris que no hagin estat declarats improcedents, els acomiadaments col·lectius que no hagin estat declarats no ajustats a dret, així com les extincions causades per dimissió, mort o incapacitat permanent total, absoluta o gran invalidesa dels treballadors o per l’expiració del temps convingut o realització de l’obra o servei objecte del contracte, o per resolució durant el període de prova

 

Finalment, ha de tenir en compte els requisits generals per a totes les bonificacions, com per exemple, estar al corrent de pagament amb la Seguretat Social, el familiar no pot haver tingut un contracte fix en una altra empresa en els tres mesos anteriors, etc.

 

SI UN SOCI ES PLANTEJA CONDONAR EL DEUTE QUE TÉ L’EMPRESA AQUEST FET TÉ LA CONSIDERACIÓ D’INGRÉS PER A LA SOCIETAT?

La condonació per part del soci del deute que té l’empresa amb ell, tindrà la consideració de més fons propis per a la societat, en la proporció que correspongui al percentatge de participació que aquest soci ostenta en l’entitat, i, per la part restant, la consideració d’ingrés de l’exercici, el qual formarà part de la base imposable del període impositiu en què es dugui a terme la condonació, tributant en l’impost sobre societats.

 

En molts moments, quan el negoci té problemes, és habitual que els socis de l’empresa facin aportacions econòmiques per permetre que la companyia pugui seguir funcionant, per a això se sol utilitzar el “compte corrent” dels socis amb la societat.

 

Pot succeir que un soci i la societat mantenen un compte corrent entre si amb un saldo positiu a favor del soci, i davant l’expectativa de no cobrar el saldo del compte corrent, el soci es pot plantejar condonar el deute a la societat. Doncs bé, la pregunta que es pot plantejar és si donada la condició de soci, podria condonar el deute sense més i sense efecte fiscal immediat.

 

Efectes fiscals: aportació als fons propis

 

D’acord amb la normativa civil, la condonació està sotmesa als preceptes que regeixen les donacions.

 

En relació amb les subvencions, donacions i llegats atorgats per socis o propietaris el Pla General Comptable (PGC) disposa que no constitueixen ingressos, i que s’han de registrar directament en els fons propis, independentment del tipus de subvenció, donació o llegat que es tracti. En aquest sentit es pronuncia l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (ICAC), sobre el tractament comptable de la condonació de crèdits i dèbits entre empreses del mateix grup. Així, l’ICAC assenyala que a la vista d’aquest tractament, la norma comptable sembla rebutjar la possibilitat que entre soci i societat pugui existir com a causa del negoci la mera liberalitat. Per contra, la solució que es recull per a aquestes transaccions guarda sintonia amb la causa mercantil que empara les ampliacions de capital.

 

Des d’una perspectiva estrictament comptable, la societat donatària experimenta un augment dels seus fons propis i el donant comptabilitzarà, amb caràcter general, un valor més elevat de la seva participació tret que, existint altres socis de la societat dominada, la societat dominant realitzi una aportació en una proporció superior a la que li correspondria per la seva participació efectiva.

 

D’acord amb tot l’anterior, la condonació per part del soci del deute que té la societat amb ell, tindrà la consideració de més fons propis per a la societat, en la proporció que correspongui al percentatge de participació que aquest soci ostenta en l’entitat, i, per la part restant, la consideració d’ingrés de l’exercici, el qual formarà part de la base imposable del període impositiu en què es dugui a terme la condonació.

 

És a dir:

 

El soci disposa del 100% del capital: a efectes fiscals, la condonació del préstec per la seva banda es considerarà una aportació als fons propis (com si es tractés d’una ampliació de capital), i ni la societat ni el soci hauran de tributar per això.

 

El soci no té el 100% del capital: si en l’empresa hi ha altres socis, encara que siguin familiars, la neutralitat fiscal indicada més amunt només es produirà per l’import que correspongui a la part proporcional de la seva participació, mentre que per la part restant l’efecte serà el següent:

 

• Per a l’empresa es considerarà un ingrés en l’exercici en el qual es produeixi la condonació, pel qual haurà de tributar.
• Per al soci, no podrà considerar aquest excés com un valor més elevat de les seves participacions (pel que, si en el futur les ven, no podrà computar aquesta quantitat com a major valor d’adquisició).