PROBLEMÀTICA DELS AVALISTES ENFRONT DELS PRÉSTECS O CRÈDITS PER PART D’UNA ENTITAT BANCÀRIA

Actualment la concessió d’una pòlissa de crèdit o de qualsevol tipus de préstec per part d’una entitat bancària, sigui hipotecari o personal, ve condicionada al fet que hi hagi algú amb solvència per al banc que garanteixi el compliment de les obligacions de pagament del contracte de préstec o pòlissa de crèdit amb la prestació d’aval.

Com ja sabrà, a l’hora de sol·licitar un préstec hipotecari o una pòlissa de crèdit, les entitats de crèdit o bancs solen exigir també un aval personal (normalment per part de familiars del sol·licitant deutor principal) per tenir així més garantia que cobrarà el deute o préstec, ja que es podrà dirigir contra el patrimoni del deutor, l’immoble hipotecat i el patrimoni de l’avalista. A més, el banc sol exigir que l’aval sigui “solidari” i que l’avalista renunciï als beneficis “d’excussió, divisió i ordre” (als quals té dret en virtut de l’establert en el Codi Civil) per poder així reclamar-li immediatament sense que prèviament el deutor principal sigui declarat insolvent ni s’hagi de subhastar l’immoble.

Però hem d’anar amb compte, perquè la fiança o aval és fruit d’un contracte, i per tant de la voluntat lliurement emesa per les parts, i hem de ser conscients de les seves conseqüències, quan el deutor principal no paga i el banc fa saber al fiador o fiadors que responen amb tots els seus béns presents i futurs d’un deute aliè.

En la fiança es produeixen diverses relacions:

1. La del deutor amb el creditor (que normalment és un banc)
2. La del banc amb el fiador.
3. La del fiador amb el deutor

Problema de reclamació de deute als avalistes i clàusules per les quals es renuncia als seus drets

L’aval és un tipus de fiança, és a dir, una garantia en el pagament, que ve regulat en el Codi Civil, per la qual un s’obliga a pagar o complir per un tercer, en el cas de no fer-ho aquest, amb tots els seus béns i drets, presents i futurs. Així, en el cas dels préstecs hipotecaris, si qui rep el préstec incompleix la seva obligació de retornar-lo, l’avalista es veurà obligat a pagar-lo en el seu lloc.

En l’àmbit bancari és freqüent que el banc exigeixi com a condició per concedir un préstec que una altra persona avali o garanteixi la seva devolució: si considera que les garanties que presenta el prestatari no són suficients per assegurar-li que podrà retornar el préstec, vol que hi hagi una altra persona solvent que es comprometi a fer-ho en cas que el prestatari falli.

No obstant això, hem de saber que la figura de l’avalista en el dret civil gaudeix, en principi, d’una sèrie de drets, com són els drets d’excussió i ordre, en virtut dels quals l’avalista pot exigir al creditor (en aquest cas el banc) la realització, en primer lloc, dels béns del deutor principal del préstec i, a més, designar quins béns d’aquell hauran de ser els que s’executin en cas d’impagament.

El règim legal de la fiança que estableix el Codi Civil, consisteix que el creditor només podrà exigir el pagament al fiador una vegada que hagi reclamat al deutor principal i ja no trobi béns que poder embargar-li; és a dir, només podrà reclamar al fiador quan el deutor principal resulti insolvent; això és el que es diu “benefici d’excussió”. Ara bé, la normativa civil permet que el fiador renunciï a aquest benefici o bé que s’obligui solidàriament amb el deutor principal, això és, que assumeixi el deute com a propi, de tal forma que el creditor pugui reclamar el pagament indistintament al prestatari o al fiador.

El benefici de divisió, en el cas de diversos fiadors si el banc reclama el deute a un fiador, li podrà demanar al fiador la part que proporcionalment li correspongui, tret que s’hagi pactat que tots els fiadors respondran solidàriament (cosa que també se sol fixar en les clàusules bancàries).

D’altra banda, és així mateix molt comú que els deutors hipotecaris, al llarg de la vida del seu contracte de préstec acordin o renegociïn amb els bancs titulars del crèdit modificacions sense el consentiment de l’avalista: tals com l’ampliació del capital prestat, del termini de devolució, etc.

Aquesta modificació o novació del contracte de préstec sense l’anuència de l’avalista, comporta a l’aplicació del benefici d’extinció establert en el Codi Civil, que disposa que “la pròrroga concedida al deutor pel creditor sense el consentiment del fiador extingeix la fiança“, i, per això, la responsabilitat de l’avalista ignorat en la novació acordada no serà exigible quan la modificació de les condicions inicialment pactades afectin a la quantia del préstec, al seu interès, o al termini del contracte.

En la pràctica, les entitats de crèdit exigeixen la solidaritat de la fiança, per la qual cosa l’avalista es veu exclòs d’aquests drets d’excussió, ordre, divisió, i per tant, pot ser requerit en el pagament al mateix temps que el deutor principal, i no de forma subsidiària com preveu el Codi Civil.

Un exemple d’aquesta clàusula seria aquesta:

(…) “els avaladors o garants de la present operació, per si i pel seu hereus, si escau, responen del compliment de totes les obligacions contretes pel prestatari en virtut d’aquest contracte, i de les conseqüències d’aquelles i d’aquest, relleven a l’entitat X de tota obligació de notificació per falta de pagament del deutor avalat i renuncien expressament als beneficis d’ordre, excussió, divisió i al d’extinció determinat per l’article 1.851 del Codi Civil que legalment els pogués assistir per la seva condició de fiadors. L’aval aquí regulat estarà subjecte a les mateixes estipulacions de l’operació principal, mentre siguin aplicable”.

Atenció. Si la fiança o aval atorgats és solidària, conforme a la normativa del Codi Civil, el creditor (entitat bancària, en aquest cas) es pot dirigir indistintament enfront del prestador o els avalistes.

Finalment, hem de tenir present que del compliment de les obligacions en respon el deutor “amb tots els seus béns, presents i futurs”, és a dir, després de la defunció de l’avalista, seran els corresponents hereus del causant els qui assumeixin aquestes obligacions.

Millor hipoteca o fiança?

En el cas de persona que s’hipoteca, es respon del deute garantit només amb el bé hipotecat, però ni amb més ni amb menys béns. En el segon cas (fiança o aval), l’avalista garanteix el deute amb tot el seu patrimoni present i futur, això és, amb el seu habitatge i tots els altres que tingui o pugui tenir, la qual cosa és millor per al banc ja que pot embargar-li la nòmina o pensió sense haver d’acudir al llarg procés judicial que suposen els judicis executius hipotecaris.

El que diuen els tribunals

En els últims temps estem coneixent nombroses resolucions judicials, tant a nivell local, com estatal i fins i tot europeu, fins i tot d’ofici, que fan referència a l’existència de clàusules abusives de nombrosos contractes celebrats amb entitats bancàries.

Recentment els tribunals estan sentenciant que un aval d’aquest tipus és nul i que no té efectes, sobre la base de que el comprador o prestador i l’avalista són particulars, i per tant s’aplica la normativa de consumidors (Llei de condicions generals de la contractació i Llei de protecció de consumidors i usuaris) que considera abusiu imposar al consumidor garanties desproporcionades (el banc ja té la garantia del patrimoni del deutor i de la pròpia finca), com per exemple, la sentència de 02-10-2014 del Jutjat del Mercantil número 1 de Sant Sebastià per la qual declara la nul·litat de l’aval solidari que uns pares van atorgar en favor dels seus fills en un préstec amb garantia hipotecària, sobre un habitatge que aquests van adquirir, en considerar abusiva la renúncia a tots els drets que els corresponien com a fiadors.

A més, no es pot imposar a l’avalista que renunciï als drets que li atorga el Codi Civil (els d’excussió, divisió i ordre), ja que quan algú signa com a avalista ho fa confiat que només respondrà si el patrimoni del deutor i la finca hipotecada no cobreixen el deute, però no que respondrà directament.

Tradicionalment es mantenia que el fiador seguia la condició del deutor principal, per la qual cosa si el deutor o avalat era una empresa, el fiador no tenia la consideració de consumidor ni, per tant, la protecció de la Llei de consumidors i usuaris. No obstant això, la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de març de 2013 ha establert uns criteris que serveixen per discriminar quan el fiador d’una empresa és considerat com a consumidor i quan no. Segons l’esmentada resolució, l’avalista no és consumidor quan aquesta persona física té estrets vincles amb la societat, bé per pertànyer al seu òrgan d’administració o bé per tenir una participació significativa en l’accionariat. A contrari, quan no es dóna això es pot considerar com a consumidor i, per tant, gaudir de la protecció que li atorguen les lleis.

La sentència que hem esmentat del Jutjat del Mercantil, considera que, per apreciar si una clàusula és abusiva, cal utilitzar els paràmetres que disposa l’esmentada Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de març de 2103. S’hi assenyala que per determinar l’abusivitat de la clàusula cal atendre a la naturalesa dels béns o serveis objecte del contracte, les circumstàncies de la seva celebració, les normes aplicables en el nostre dret quan no existeixi un acord de les parts en aquest sentit. Per a això, s’ha de fer una anàlisi comparativa que posi de manifest si es deixa al consumidor en una situació jurídica “menys favorable”.

Atenció. Es produeix una situació “menys favorable” quan es renuncia a drets de qualsevol fiador sense negociació individualitzada.

Execució hipotecària contrària a la normativa europea: l’anomenada Llei “antidesnonaments”

Cal recordar que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va declarar que la normativa espanyola no s’ajustava a la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors, entre altres raons perquè no permetia al deutor hipotecari oposar-se al procediment d’execució al·legant l’existència d’una clàusula abusiva vinculada al seu contracte de préstecs hipotecari.

D’acord amb la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de març de 2103, es va donar nova redacció a la Llei d’Enjudiciament Civil que permet als avalistes de préstecs hipotecaris exigir que primer s’esgoti el patrimoni del deutor principal abans de reclamar als avalistes, i això fins i tot encara que s’hagués renunciat a aquest dret.

En aquest sentit, la Llei 1/2013, de 14 de maig, de mesures per reforçar la protecció als deutors hipotecaris, reestructuració de deute i lloguer social, també anomenada Llei antidesnonaments, a part de la modificació abans comentada, ha permès evitar l’execució hipotecària d’avalistes que es trobin en el llindar d’exclusió.

LA INDEMNITZACIÓ PER “ACOMIADAMENT O CESSAMENT” COM A RENDA EXEMPTA

Lluny de ser una qüestió resolta, la indemnització per expiració del temps convingut, en els contractes de durada determinada, segueix suscitant un problema pràctic per a les empreses a l’hora de realitzar la liquidació oportuna, això és, l’obligació de practicar retenció o no sobre la indemnització abonada.

Com ja sabrà, la Llei de l’IRPF estableix com a rendes exemptes «les indemnitzacions per acomiadament o cessament del treballador, en la quantia establerta amb caràcter obligatori en l’Estatut dels Treballadors». Per tant, la norma estableix l’exempció per a dos supòsits diferenciats, un, «l’acomiadament», i un altre, el «cessament». Ara bé, la diferència entre un i un altre terme no queda gens clara en la norma podent comprendre diferents i diversos supòsits.

Abans d’entrar en els diferents casos que es podrien donar per la normativa laboral, referent als supòsits «d’acomiadament» o de «cessament» contemplats en l’Estatut dels Treballadors (ET), convé fer una ràpida mirada al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola per reflexionar sobre el significat dels termes «d’acomiadament» o de «cessament».

Una vegada definits aquests conceptes podrem distingir quins supòsits estan exempts de tributació segons la Llei de l’IRPF (LIRPF), que a continuació els n’informarem.

1. Indemnitzacions derivades de l’acomiadament del treballador

Vegem primer el terme «acomiadament». Segons la RAE, es defineix l’acomiadament com la «acció i efecte d’acomiadar o acomiadar-se». I afegeix, per aclarir el terme com la «decisió de l’empresari per la qual posa fi a la relació laboral que l’unia a un empleat» que es correspondrà amb l’acció d’acomiadar. Ara bé, i per analogia, podríem dir, per contra, que l’acció d’acomiadar-se es correspondrà amb la «decisió del treballador per la qual posa fi a la relació laboral que l’unia a un empresari».

Queda clar, per tant, que l’acomiadament comprendrà tant l’acció acomiadar, duta a terme per l’empresari, com aquella acció d’acomiadar-se duta a terme pel propi treballador.

Des d’aquest punt de vista, tindran cabuda dins del terme «d’acomiadament» els actes que posen fi a la relació laboral duts a terme tant a instàncies de l’empresari i per iniciativa d’aquest, així com, també, aquells actes duts a terme pel treballador i a iniciativa d’aquest, en aquest cas, els anomenats supòsits de «acte extinció» del contracte de treball.

D’aquesta manera, tindria cabuda dins del terme «acomiadament» els següents supòsits previstos en l’ET:

Actes derivats de la decisió de l’empresari «acomiadar»:

• Acomiadament col·lectiu
• Extinció per causes objectives
• Acomiadament disciplinari

Derivats de la decisió del treballador «acomiadar-se»:

• Trasllat
• Modificació substancial de les condicions de treball, en els supòsits en què la mesura afecti a:
  • Jornada de treball
  • Horari i distribució del temps de treball
  • Règim de treball a torns
  • Sistema de remuneració i quantia salarial
  • Funcions
  • Supòsits d’extinció de l’ET per:

• Modificacions substancials dutes a terme sense respectar l’exigit per l’Estatut dels Treballadors
• Falta de pagament o retard continuat en l’abonament del salari
• Incompliments greus i culpables de les obligacions de l’empresari

Per tant, les indemnitzacions previstes per l’Estatut dels Treballadors, per a cadascun dels anteriors supòsits, entesos com «d’acomiadament», estaran exemptes de tributació en l’IRPF.

1. Indemnitzacions derivades del cessament del treballador

Aclarit el terme anterior i els supòsits que recull l’exempció per als «acomiadaments» toca ara aclarir que el terme «cessament» i els supòsits que pot comprendre en la normativa laboral. Per a això, novament, hem d’acudir a la RAE.

Segons el diccionari de la RAE, s’entén com «cessament» «l’acció de cessar» i com a acció de cessar s’entén el «deixar d’exercir alguna ocupació o càrrec», i també «donar el cessament a algú» en aquest cas es defineix com «destituir-lo de la seva ocupació o càrrec».

En aquest cas, novament, podrà instar el cessament el treballador o podrà instar-lo l’empresari. I si l’anterior ho posem en relació amb els possibles supòsits previstos per l’Estatut dels Treballadors, podríem distingir segons el cessament l’insti el treballador o l’empresari.

Així, quan el «cessament» estigui donat pel treballador, i s’entén com l’acció de «deixar d’exercir alguna ocupació» sembla que el terme es correspondria amb els supòsits de:

• «Dimissió» previst per l’ET o
• «Desistiment» de la relació laboral durant el període de prova, també previst en l’ET

Observi’s que en cap dels supòsits anteriors hi ha prevista la indemnització en favor del treballador per al cas del cessament.

Si el cessament a instàncies del treballador no genera cap indemnització que sigui susceptible de tributació personal a l’IRPF, tan sols ens queda reflexionar sobre els cessaments que pugui acordar l’empresari en l’àmbit de les relacions laborals.

A priori, podríem pensar que els cessaments duts a terme a instàncies de l’empresari es podrien correspondre amb els diversos supòsits d’acomiadament indicats anteriorment, comunicats per «decisió de l’empresari per la qual posa terme a la relació laboral que li unia a un empleat». Però, en aquest cas, seria absurd que la norma fiscal, expressament, hagués distingit entre indemnitzacions per «acomiadament» o «cessament». Per tant, aquesta distinció ens fa pensar que les indemnitzacions previstes per cessament es corresponen amb altres indemnitzacions diferents a les d’acomiadament.

Arribats a aquest punt hauríem de plantejar-nos la següent qüestió; a quines indemnitzacions per cessament s’està referint la Llei de l’IRPF?

Descartades les indemnitzacions per acomiadament i sense tenir cabuda els supòsits de dimissió i desistiment, les úniques indemnitzacions de caràcter obligatori que es podrien derivar del previst en l’ET, seran les derivades de l’expiració del temps convingut o realització de l’obra o servei objecte del contracte.

Doncs bé, la indemnització per expiració del temps convingut, en els contractes de durada determinada, és una indemnització establerta de caràcter obligatori en les quals el treballador tindrà dret a percebre una indemnització equivalent a 12 dies de salari per cada any de servei, o l’establerta, si escau, en la normativa específica que sigui aplicable per l’extinció del seu contracte de treball.

Ara bé, tindria cabuda la indemnització per fi de contracte a l’exempció prevista per al «cessament» per la Llei 35/2006 de l’IRPF?

Doncs referent a això s’ha pronunciat en innombrables ocasions la Direcció General de Tributs (entre d’altres les consultes vinculants: V1383-08 de 04/07/2008, V0857-10 de 29/04/2010, V0764-14 de 19/03/2014, V1099-14 de 15/04/2014) considerant que no estem davant d’un supòsit d’exempció previst per la Llei IRPF.

D’aquesta manera, la DGT s’ha anat pronunciant, des de fa anys, considerant que la indemnització percebuda en els supòsits d’extinció del contracte de treball de durada determinada és una indemnització per causa diferent als acomiadaments o cessaments i no és, per tant, aplicable l’exempció. El criteri seguit per la DGT ha estat el següent:

«A l’efecte de l’aplicació de l’exempció, a més de que la indemnització percebuda estigui establerta amb caràcter obligatori en l’Estatut dels Treballadors, cal que la seva causa sigui l’acomiadament o cessament del treballador, i en aquest últim cas només en els supòsits que d’acord amb la normativa laboral el treballador té dret a una indemnització pel cessament; per contra en els casos en què el treballador percep una indemnització per causes diferents, com pot ser en els supòsits d’extinció del contracte de treball per expiració del temps convingut o per finalització de l’obra o servei, encara que existeixi dret a la seva percepció no es tracta d’una renda exempta» (CV1383-08, CV0857-10).

De forma reiterada, la DGT, ha seguit un mateix criteri any rere any, criteri que no es justifica suficientment des d’un punt de vista legal. Efectivament, si s’analitza el motiu que aboca la DGT en cadascuna de les seves consultes vinculants, extret més amunt, lluny de justificar-se la no exempció sembla ratificar-se en els requisits pels quals quedaria exempta la indemnització. Efectivament, el criteri exigeix que la indemnització estigui establerta amb caràcter obligatori en l’Estatut, que ho està segons l’ET i que derivi del «cessament» del treballador, que ho és, davant la finalització del seu contracte.

D’aquesta manera, i tal com havíem apuntat anteriorment, no podem compartir el criteri de la DGT, doncs, seguint la definició de la RAE per als «cessaments», en el cas de la finalització del contracte de durada determinada el treballador «deixaria d’exercir alguna ocupació» com supòsit de cessament, i això, en ocasió de l’expiració del temps convingut o de la finalització de l’obra o servei pactat, preveient l’Estatut una indemnització taxada, de caràcter obligatori, com a conseqüència de l’extinció del contracte de treball (12 dies per any de servei o la que es reguli en la normativa específica d’aplicació).

Dit això, es compleixen bàsicament els dos requisits establerts per la Llei IRPF, això són: 1) que la indemnització es derivi del cessament en l’ocupació i 2) que la indemnització estigui prevista amb caràcter obligatori en l’Estatut dels Treballadors.

L’Audiència Nacional, Sala Contenciosa Administrativa, ja es va pronunciar, recentment, acollint un criteri contrari al de la DGT. Aquest va ser el cas de la sentència de 17 de juliol de 2013 en la qual la inspecció tributària, per als exercicis 2005, 2006 i 2007, va emetre liquidacions paral·leles a les practicades per una empresa, per retencions i ingressos a compte de l’IRPF deguts derivats d’indemnitzacions per fi de contracte en les quals es debatia si havien d’estar subjectes o exemptes, situació que va ser confirmada per Resolució del TEAC confirmant la no exempció. Recorreguda la decisió judicialment, l’Audiència Nacional va assentar un clar pronunciament referent al fet que no existia aparentment cap diferència entre el supòsit d’acomiadament i el supòsit de cessament per fi del contracte de durada determinada, i que per tant, la indemnització prevista havia de resultar exempta, anul·lant així la Resolució del TEAC i la liquidació de les retencions per IRPF dictades per la inspecció tributària en contra de l’empresa recurrent.

Entenem que per tots els motius exposats, la indemnització prevista amb caràcter obligatori per l’ET, per als supòsits d’expiració del temps convingut o realització de l’obra o servei determinat, quedaria exempta de tributació de l’IRPF per aplicació directa de la Llei 35/2006 de l’IRPF.

No obstant això, cal advertir que, malgrat l’existència del pronunciament judicial comentat, la DGT ha resolt diferents consultes vinculants, amb posterioritat a la sentència, reiterant la no exempció de l’impost (V0764-14 de 19/03/2014, V1099-14 de 15/04/2014) i per tant l’obligació de sotmetre a retenció de l’IRPF aquesta renda obtinguda pel treballador, sense aportar elements de raonament jurídic de pes, nous o diferents, que poguessin contradir el dictaminat per la sentència.

Entenem que el criteri de la DGT és contrari a dret i de continuar així s’ocasionarà un greu perjudici tant per als contribuents als quals els considera renda subjecta a l’IRPF, com als pagadors i retenidors –empreses- que podran incórrer en un procediment inspector, si no se segueixen els criteris tributaris de retenció de la DGT, per en aquest cas, els uns i els altres, això sí, podran acabar defensant la no tributació als tribunals.

EL PRÒXIM ANY TOTES LES EMPRESES DE FORA DE LA UNIÓ EUROPEA PODRAN RECUPERAR L’IVA SUPORTAT A ESPANYA EN DETERMINADES OPERACIONS

Amb efectes des de l’01-01-2015 es modificarà en la Llei de l’IVA el règim de les importacions, de tal manera que les devolucions a determinats empresaris o professionals no establerts al territori d’aplicació de l’IVA ni en la Comunitat, Illes Canàries, Ceuta o Melilla s’amplia significativament a l’exceptuar l’exigència del principi de reciprocitat en determinades quotes suportades en les adquisicions i importacions de determinats béns i serveis, com els derivats dels serveis d’accés, hostaleria, restauració i transport vinculats amb l’assistència a fires, congressos i exposicions.

La reforma fiscal (continguda en els projectes de llei referits a l’IRPF, a l’impost sobre societats i a l’IVA i altres tributs) que ja ha estat aprovada pel Ple del Congrés amb data de 20-11-2014, inclou importants modificacions de summa rellevància, i en concret en diferents àmbits de l’IVA, que convé conèixer abans de la seva entrada en vigor prevista per a l’1 de gener de 2015. 

Així, dins de les diferents mesures en què es concretarà, a partir del proper 1 de gener de 2015, la reforma fiscal de l’IVA, podem destacar les referents a les importacions de béns i serveis. En concret:

Importacions de béns

• No es consideraran operacions assimilades a les importacions les sortides de les zones franques, de dipòsits francs o altres dipòsits, ni l’abandó dels règims duaners i fiscals, de béns la destinació dels quals siguin l’exportació o un lliurament intracomunitari.

• S’incorpora la possibilitat que determinats operadors puguin diferir l’ingrés de l’IVA al temps de presentar la declaració liquidació corresponent, sense haver de fer, per tant, el pagament previ en la duana.

Lloc de realització del fet imposable

Els serveis prestats per via electrònica, de telecomunicacions, de radiodifusió i de televisió, es localitzaran al territori d’aplicació de l’IVA (TAI) quan el destinatari no sigui un empresari o professional i es trobi establert o tingui la seva residència o domicili habitual en el TAI. A aquests serveis se’ls aplicarà la regla especial d’utilització i explotació efectiva quan no es realitzin en la Comunitat, però la seva utilització o explotació efectiva es realitzi en el TAI.

Règim especial de devolucions a determinats empresaris o professionals no establerts en el TAI, ni en la Comunitat, Illes Canàries, Ceuta i Melilla

Hem de recordar que actualment la Llei 37/1992 de l’IVA (LIVA) permet que aquelles empreses estrangeres que suporten IVA a Espanya puguin recuperar aquest impost, distingint segons estiguin establertes en la Unió Europea (UE) o si són de fora de la UE.

• Si estan establertes en la UE, poden sol·licitar la devolució a través de l’Administració Tributària del seu propi país.

• Si són de fora de la UE, només poden demanar la devolució (sol·licitar-ho a la Hisenda espanyola) les empreses de certs països amb els quals existeixen acords de reciprocitat (Canadà, Japó, Noruega, Israel, Mònaco i Suïssa).

El legislador actualment es remet en l’essencial al procediment previst per a devolució de l’IVA a empresaris o professionals establerts en la Comunitat, però exigeix dos requisits addicionals: el nomenament d’un representant i l’existència de reciprocitat de tracte en l’Estat on es trobin establerts. Amb la reforma fiscal, s’elimina aquest últim requisit.

A partir de l’01-01-2015, aquest règim de devolució de l’IVA s’amplia significativament a l’exceptuar l’exigència del principi de reciprocitat en les adquisicions i importacions de determinats béns i serveis, amb la qual cosa totes les empreses de fora de la UE (i no només les de països amb els quals existeix acord) podran demanar la devolució de l’IVA suportat a Espanya pels següents béns i serveis (article 119 bis LIVA):

• Subministrament de plantilles, motlles i equips adquirits o importats al territori d’aplicació de l’impost per ser utilitzats en la fabricació de béns que siguin expedits o transportats fora de la Comunitat amb destinació a l’empresari o professional no establert, sempre que al final de la fabricació dels béns siguin exportats amb destinació a l’empresari o professional no establert o destruïts.

• Els serveis d’accés, hostaleria, restauració i transports vinculats amb l’assistència a fires, congressos i exposicions de caràcter comercial o professional que se celebrin al territori d’aplicació de l’impost.

CONVENI COL·LECTIU DE LA INDÚSTRIA DEL CALÇAT

Aquest mes hem resumit el conveni col·lectiu estatal que serà aplicable als treballadors i les empreses dedicades a la fabricació de calçat i a les indústries auxiliars de la fabricació de calçat, així com als tallers d’ortopèdia, de reparació de calçat i duplicat de claus.

A continuació els volem informar sobre el resum del conveni col·lectiu estatal que regula les condicions laborals entre els treballadors i les empreses dedicades a la fabricació de calçat i a les indústries auxiliars de la fabricació de calçat, així com als tallers d’ortopèdia, de reparació de calçat i duplicat de claus, publicat en el BOE del dia 19 d’octubre de 2014.

Llegir més →